Otero, Pujadas i Puntí uneixen forces a ‘Sembla mentida’, un nou recull de contes inspirat en vivències reals

ACN Barcelona – Miqui Otero, Irene Pujadas i Jordi Puntí han unit forces a ‘Sembla mentida’ (Quaderns Crema), un nou recull de contes inspirat en vivències reals. Tot plegat neix d’una col·laboració que van fer els tres escriptors al programa ‘El suplement’ de Catalunya Ràdio, en el qual els oients havien de fer arribar històries reals als autors perquè a partir d’aquella informació en poguessin fer ficció. Els malentesos, l’assetjament, l’atzar, les amistats, els viatges o la memòria són alguns dels temes que tracta el llibre, que compta amb un pròleg de Sergi Pàmies. “Hi ha molta gent que es pensa que res a la seva vida és interessant, i aquí l’exercici és demostrar com tota experiència és literaturitzable”, sosté Otero.
Inspirats en un precedent radiofonicoliterari de Paul Auster, Puntí, Pujadas i Otero es van endinsar en una col·laboració molt particular a ‘El Suplement’, el matinal del cap de setmana de Catalunya Ràdio presentat per Roger Escapa. L’exercici comportava transformar diferents anècdotes dels mateixos oients en contes que els tres autors havien de llegir posteriorment en antena, acompanyats de l’àudio original així com un fil musical relacionat amb el relat.

De tot plegat, ara, n’ha sortit ‘Sembla mentida’, un llibre que recull dotze relats de cadascun dels escriptors i que compta també amb un pròleg de Sergi Pàmies. Puntí recorda que una de les eleccions clau va ser el mateix trio, que va acabar ajuntant tres autors catalans amb una “mirada sobre la ficció més o menys semblant”, però amb un punt de vista “generacional” diferent.

Els contes del títol editat per Quaderns Crema parlen de tota mena de situacions amb una varietat molt gran de protagonistes pel que fa a les edats i procedències. Això, segons Otero, converteix el llibre en un mosaic “involuntari” d’obsessions actuals de la societat, passades pel sedàs de les seves mirades. D’altra banda, l’autor reivindica que el recull vol ser també una “invitació a l’eufòria” de la narració i la capacitat d’uns i altres “d’explicar històries”.

Pel que fa a la forma, si bé les idees són les mateixes, Pujades reconeix que s’han hagut de fer canvis derivats del format, ja que “no és el mateix” llegir aquests contes per ràdio, que no pas plasmar-los en un llibre. Un dels avantatges, però, segons Puntí és la “immediatesa”. “Es comencen i s’acaben de pressa, però hi ha un fons amb una voluntat literària i estilística”, avisa.

Per Pujadas fer un conte no és “tan senzill com pot semblar” i defensa que tampoc té cap sentit comparar-ho amb fer una novel·la. “Disparar i apuntar”, insisteix, “i també incloure un cert treball d’orfebreria per no quedar-te només amb l’ocurrència”.  Finalment, Otero celebra que tota experiència pugui ser “literaturitzable”. “Quan algú et diu que mai li passa res, és qui té la història més interessant”, conclou.