Alba Bou denuncia que el projecte ignora un acord històric del 1994 i posa en risc el futur del Prat.
L’alcaldessa d’El Prat de Llobregat, Alba Bou, ha tornat a mostrar el seu rebuig frontal a la proposta d’ampliació de l’aeroport de Barcelona-El Prat, una iniciativa que considera unilateral i contrària als pactes territorials històrics, segons ha declarat a COPE Catalunya.
La declaració reobre un debat que mai no es tanca del tot a la ciutat: l’equilibri entre ser la porta d’entrada de Catalunya i pagar els costos de ser-ho.
No és la primera vegada que passa. Tampoc serà l’última.
El pacte del 1994 que ningú no recorda
Bou fonamenta la seva oposició en l’incompliment d’un acord signat el 1994, el ‘Pla Delta’, subscrit per l’Estat, la Generalitat de Catalunya i el mateix ajuntament per fixar els límits de les grans infraestructures de la zona, com el port i l’aeroport. Segons l’alcaldessa, la proposta actual s’ha presentat de forma “absolutament unilateral, sense tenir en compte l’acord que teníem en aquell moment”.
El problema no és només tècnic: és institucional. Un ajuntament planifica el seu model de ciutat en funció d’un pacte a tres bandes, i trenta-dos anys després descobreix que aquell paper no té el pes que creia.
El mateix ajuntament ha reiterat el seu rebuig a l’ampliació després de l’anunci del pla d’inversions, segons consta en una nota de premsa municipal. El Ple municipal va debatre una declaració institucional contra l’ampliació després d’un anunci d’inversió aeroportuària i d’una gran manifestació, un cas clar de decisions a dalt i resposta a baix, segons recull una altra convocatòria municipal.
Quan la protesta surt del municipi
L’alcaldessa Bou va portar a Brussel·les l’oposició de la ciutat a l’ampliació, subratllant que l’última paraula sobre el projecte es juga en instàncies supramunicipals i europees, segons informa l’ajuntament. La jugada és clara: si el conflicte no es pot guanyar a casa, cal portar-lo més lluny.
La protesta massiva a Barcelona contra l’ampliació d’El Prat mostra com un conflicte sobre creixement aeroportuari es converteix en un pols entre interessos metropolitans, socials i de governança local, segons va recollir El País.
Milers de persones al carrer, declaracions institucionals, viatges a Brussel·les: tot l’arsenal de la protesta municipal desplegat.
I, mentrestant, l’operador estatal segueix endavant.
El cost mediambiental que ningú no comptabilitza
Bou ha alertat de les greus conseqüències mediambientals del projecte. L’alcaldessa sosté que la proposta va “contra qualsevol criteri, no només de la ciència, sinó també els criteris de futur”, especialment en un context d’emergència climàtica. A més, ha recordat que qualsevol actuació afectaria una zona d’especial protecció.
El discurs és impecable. El problema és que, en la pràctica, el pes d’un ajuntament davant d’Aena és asimètric. Un operador estatal que gestiona una infraestructura estratègica no negocia en peu d’igualtat amb un consistori local, per molt que hi hagi un pacte del 1994 pel mig.
La pregunta cívica és incòmoda: si un municipi assumeix els costos ambientals, acústics i urbanístics d’un aeroport, qui decideix realment el seu futur?
El cicle que no es trenca
La relació entre El Prat i l’aeroport és un cicle repetit: anunci unilateral, protesta municipal, promesa de diàleg, silenci, nou anunci. Cada vegada amb més passatgers, més vols, més soroll, més congestió. I cada vegada amb la mateixa sensació: que la ciutat és un escenari secundari en una decisió que li afecta de ple.
No és un cas únic. Altres municipis amb infraestructures estratègiques viuen tensions semblants, encara que amb menys visibilitat. Però El Prat té una particularitat: l’aeroport no és una peça més del territori, és la peça que defineix el territori.
I això converteix qualsevol decisió sobre el seu futur en una qüestió de sobirania local.
Què es juga realment El Prat
El que es juga El Prat no és només una ampliació aeroportuària. És el model de ciutat que vol ser. Una ciutat que acull una infraestructura estatal sense renunciar a la seva qualitat de vida, o una ciutat que accepta ser l’ombra de l’aeroport.
L’alcaldessa Bou ha avisat: “No se’n sortiran”. És una declaració de principis, però també una aposta arriscada. Perquè la història recent diu que, quan un operador estatal vol tirar endavant un projecte, acaba tirant-lo endavant.
La pregunta no és si l’ampliació es farà o no. La pregunta és si, quan es faci, algú recordarà el pacte del 1994. O si, com passa sovint, aquell paper quedarà arxivat en un calaix, al costat d’altres promeses que ningú no va complir.
Mentrestant, El Prat segueix sent la porta d’entrada de Catalunya. I segueix pagant el preu de ser-ho.
