Turistes sí, expats no: què diu del Prat l’absència de compradors estrangers

El Prat registra un augment de turistes però no veu que residents estrangers comprin habitatge, una singularitat que el diferencia de la resta de l’àrea metropolitana i planteja interrogants sobre el seu atractiu residencial.

La proximitat a l’aeroport i a Barcelona no garanteix que un municipi es converteixi en imant per a residents estrangers. El Prat ho constata: malgrat l’increment de visitants, els anomenats expats no compren pisos al municipi, segons ha recollit El Punt Avui.

Aquesta absència marca una distància notable amb el fenomen que sí travessa Barcelona i altres localitats de la primera corona metropolitana, on la demanda residencial forana ha escalat preus i transformat barris sencers.

Una paradoxa geogràfica

El Prat compta amb avantatges que, en teoria, haurien de resultar atractius per a qui busca establir-se a l’àrea de Barcelona: connexió directa amb l’aeroport, transport públic cap a la capital, sòl urbà consolidat i una posició estratègica al delta del Llobregat. Tanmateix, la demanda residencial estrangera no es materialitza.

La cita recollida pel rotatiu no detalla les causes, però la constatació és prou elocuent: el mercat local no participa de la pressió que sí pateixen municipis veïns.

Aquest desajust planteja una doble lectura. D’una banda, pot interpretar-se com una oportunitat: si els preus no s’inflen per demanda internacional, els veïns locals conserven opcions d’accés a l’habitatge que altres municipis ja han perdut.

De l’altra, pot llegir-se com un símptoma: potser el Prat no acaba de consolidar-se com a destinació residencial de qualitat més enllà de la seva funció de pas o de dormitori proper a la capital.

El turisme que no es queda

L’augment de turistes que sí detecta el municipi reforça la paradoxa. El Prat rep visitants, però aquests no es converteixen en residents ni generen una demanda sostinguda d’habitatge de llarga durada.

Això contrasta amb el patró observat a Barcelona, on l’explosió turística ha anat de la mà d’una colonització residencial per part de treballadors remots, jubilats del nord d’Europa i professionals de multinacionals que busquen qualitat de vida mediterrània amb infraestructures urbanes.

Al Prat, en canvi, el turisme sembla quedar-se a l’hotel o transitar cap a la capital sense deixar empremta al mercat immobiliari local. Aquesta desconnexió entre flux de visitants i demanda residencial forana suggereix que el municipi no ha aconseguit projectar-se com a destinació en si mateixa, sinó com a punt de suport logístic.

Què falta o què sobra

La pregunta de fons és si aquesta absència d’expats respon a una mancança del municipi o a una virtut involuntària. Potser el Prat no disposa de l’oferta cultural, comercial o de serveis que busquen els residents estrangers amb capacitat adquisitiva alta. Potser la percepció del municipi com a zona industrial i aeroportuària pesa més que els seus actius naturals, com la platja o el parc agrari.

O potser, simplement, el Prat ha quedat fora del radar dels agents immobiliaris internacionals que canalitzen la demanda expat, i això el protegeix —de moment— de la inflació de preus que sí pateixen Gràcia, Sants o Sant Cugat.

Sigui com sigui, la constatació recollida per El Punt Avui obliga a preguntar-se si el municipi vol entrar en aquesta competició o si prefereix preservar un mercat d’habitatge més accessible per a la població local, assumint que això pot significar renunciar a certs perfils de residents i a certes dinàmiques econòmiques.

Una finestra d’oportunitat o un diagnòstic incòmode

Si el Prat no atrau compradors estrangers, pot ser el moment de dissenyar polítiques d’habitatge que blindin l’accés dels veïns locals abans que arribi la pressió forana. Altres municipis han vist com, un cop els preus s’han disparat, les mesures correctores arriben tard i amb eficàcia limitada.

Però també pot ser que aquesta absència delati una manca d’atractiu que cal revertir si el municipi vol consolidar-se com a pol residencial de qualitat i no només com a perifèria funcional de Barcelona. La línia entre protecció i estancament és fina, i el debat sobre quin model de ciutat vol ser el Prat no pot ajornar-se indefinidament.

La dada que més turistes no es tradueixen en més expats comprant pisos és, al cap i a la fi, un mirall: reflecteix tant el que el municipi no té com el que potser encara pot preservar.